M'agrada la força del vermell als textos... com és que des de petits ens l'associen a la correcció?

Deu ser per aquesta mateixa força...

I perquè no ens marcaven amb vermell allò que realment els agradava, els tocava, els feia somriure?

Bloquejat

Com a adjectiu per al meu bloc he escollit... bloquejat.

Bloquejat perquè m'he dedicat, gairebé tot el semestre, a actualitzar seguint les instruccions del professor, m'agradessin les propostes o no, sense saber que qualsevol entrada espontània era igual de vàlida. Ho vaig descobrir fa tot just un mes i en ple cúmul de feina, sense massa temps per pararme a fer entrades treballades. Tot i així, s'ha intentat. I tot just aquest últim mes ha començat... el desbloqueig.


A mi m'agraden els colors! Perquè tot el semestre escrivint en negre?

El Experimento

Una pel·lícula sobre els límits dels experimets científics i sobre el comportament dels humans en situacions extremes.

Em faig creus que aquest experiment es fes de debò i m'agradaria saber com va acabar. Diuen que les reaccions no van arribar a tals extrems però que es va haver de parar molt abans d'hora.

Trailer El Experimento

Conversa imaginària

Conversa entre Charlie Rivel i Will Hunting, de la pel·licula El indomable Will Hunting.

(Charli Rivel amb Witzi, sols, en un escenari desert. Assagen l’espectacle d’aquesta nit, s’estrenen als Estats Units)

C- No, no, no, això no pot ser. No pots fer les dues coses alhora, Witzi. O subjectes el plat o mous la cadira, però si fas les dues coses no s’entén res. Espera un moment, aniré a veure si trobo algú per aquí fora a qui li faci il·lusió ajudar-nos en la funció d’aquesta nit.

(Charlie surt al passadís i veu un carret de la neteja davant la porta d’un dels balcons privilegiats del teatre. Truca a la porta)

Toc, toc.

(Des de l’interior:) Sí?

Charlie- Hola, sóc en Charlie Rivel, que puc passar un moment?
Will- Endavant.

(Charlie es troba amb un noi assegut a un dels seients de la primera fila del balcó, amb les cames arrepenjades a la barana)

C- Fent un descans?
W- Exacte. Aquests balcons són l’únic lloc on permeten fumar en tot el teatre. Ja et dic jo que amb calers fas el que vols, en aquest món.
C- Ni ho diguis.
W- Bé, a què deu un treballador de las neteja del teatre la visita inesperada del pallasso més aclamat a Europa? Preparat per conquistar el públic yankee?
C- Em pensava que vosaltres mateixos no us anomenàveu així.
W- Vosaltres bé ho feu, oi? No tinc el sentit patriòtic tant exasperat com per no poder riure’m de nosaltres mateixos. Ja t’he contestat, em podràs respondre ara tu la primera pregunta que t’he fet? La segona no m’interessa per a res.
C- Sí bé, tenim un problema amb un número per aquesta nit. En Witzi no pot aguantar el plat i anar fent moure la cadira alhora.. Bé, si erets aquí ja ho deus haver vist tot, oi?
W- Només he estat aquí el temps de fumar-me mitja cigarreta.
C- Bé, el cas és que et volia demanar si voldries subjectar el plat a l’actuació d’aquesta nit. El paper no és difícil i em sembla que ets l’únic que corre per aquí a part de nosaltres. A quina hora acabes el teu torn?
W- I qui li ha dit que hi vulgui participar? Que treballi de personal de neteja no vol dir que m’encanti fer el pallasso.
C- Jo no he dit que hi hagi cap relació. Evidentment pagaríem.
W- Els diners no m’importen. Per què doncs, hauria de voler sortir a fer el ridícul davant de tota una sala que es riu de mi?
C- Riuen amb vostè, no de vostè.
W- De debò que es creu aquesta bajanada?Riuen de les pallassades que fa, cau d’una cadira i plora perquè se li trenquen les cordes d’una guitarra. D’això en diu d’alguna altra manera que “fer el ridícul”?
C- Art. Jo tinc, i em sembla que vostè no en pot gaudir, la sort de treballar amb la meva passió. Riure una mica és essencial en aquesta vida, jove.
W- Ah sí? També treballava amb la seva passió quan va actuar davant públic nazi l’any 1944?
C- Com sap això?
W- Vostè no és l’únic que té una passió.
C- Quina és la seva?
W- Llegir, aprendre. Saber més.
C- Molt bé. I aprendre a riure no li interessa?
W- Per què? Per acabar en un circ sense un duro, sense casa i sense ningú?
C- Jo només estic parlant d’un número per aquesta nit.
W- No.
C- Potser és que no s’hi atreveix? Té por de fer el ridícul? De que ningú del públic pugui esboçar ni un somriure?
W- Me la pixen tots aquests petits burgesos i els seus somriures. Se’ls poden fotre al cul.
C- Molt bé, ja no puc perdre més temps. Suprimirem el número i ja està. No el molesto més, veig que ja ha acabat amb la cigarreta.
W- Passiu bé. (respon sense mirar-lo, amb els ulls fixos a l’escenari).

(Charlie torna a l’escenari i gesticula amb Witzi quan els interromp una veu des d’un dels balcons del públic):

W- De debò que suprimireu el número de la cadira amb el plat?
C- No tenim manera de fer-lo.
W- És el millor número de la funció.
C- I tu com ho saps?
W- Ja porten tres dies assajant a Chicago.
C- A veure nano, no tenim gaire temps per perdre. Vols participar o no vols participar?
W- El meu torn acaba a les quatre.
C- Però si són tres quarts de sis!
W- En realitat no només els mirava mentre fumava cigarrets.

Aqueta pràctica consistia en pensar-se un personatge i ajuntar-se amb una altra persona, que et deia el seu i construir una conversa imaginària. Jo vaig proposar Charlie Rivel i la Lluïsa Will Hunting. Per veure la seva conversa imaginària accediu al seu bloc: www.lluisaoller.blogspot.es

La Teta Asustada

La Teta asustada és una malaltia que es transmet a través de la llet materna, de mares violades a fills, i els deixa en un estat d'ànima en pena.

Aquesta pel·lícula, mitjançant la seva protagonista, respira por i tragèdia, amb una petita escletxa d'esperança. La relació entre Fausta i la seva mare, que només parlen cantant en quítxua, és el que et fa entrar de sobte a la història.

La patata té un simbolisme latent durant tota la pel·lícula. Des de la resistència de Fausta a que ningú li faci mai el que van fer a la seva mare, a la flor de la patatera que li regala el jardiner.

El que m'ha sobtat més és que durant la pel·lícula, sobretot al principi, es parla tota l'estona dels anys del terrorisme, però no s'anomena mai Sendero Luminoso. Des de l'empresonament del seu líder el 1992, només ha perpetrat alguns actes esporàdics. Com és que no se l'anomena? Veure aquesta pel·lícula m'ha fet preguntar com es deu tractar tot aquest tema a Perú. Se'n parla als mitjans? a les escoles? Entre la gent?

Veure tráiler de La Teta Asustada.

Dirigida per Claudia Llosa, aquesta pel·lícula peruana s'ha estrenat aquest any i ha aconsenguit un Ós d'Or del Festival Internacional de Cinema de Berlín.

Charlie Rivel

Nascut (perquè en aquell moment el circ dels seus pares passava per allí) a Cubelles. Poca cosa se'n sap de la seva manera de ser fora els escenaris, però veient-lo actuar desprèn tendresa. I somriures, és clar, si no no hauria estat tant bo, un dels millors, en allò que feia: provocar el riure.


L'única consigna rebuda per escollir el personatge per aquesta pràctica i la següent, va ser justament aquesta: escull un personatge. Pot ser el que tu vulguis, polític, històric, cinematogràfic... i jo vaig escollir aquest, Josep Andreu Lassarre, Charlie Rivel. Després em van explicar en què consistia la pràctica i resulta que no en sé gairebé res, del seu caràcter fora dels escenaris. Sé que els seus pares ja vivien a un circ, que des dels tres anys Josep Andreu ja feia números amb els seus germans i que el nom artístic de Charlie és en homenatge a Chals Chaplin. No sortia mai a l'escenari sense la seva perruca, el vestit vermell ajustat fins als peus i com a gran arsenal per fer riure tenia una cadira i una guitarra. Però de la seva personalitat, l'únic que sé és el que veig quan surt a l'escenari.

Així que tant per contestar les preguntes que no sàpiga com per fer la conversa, em guiaré pel personatge de Charlie Rivel a la pel·lícula de El Pallasso i el Führer, una pel·lícula catalana d'Eduard Cortés on es reflecteix una mica més la intimitat de Josep Andreu.

perquè m'hi sento identificat?

Els meus pares han ajudat a encendre la curiositat per aquest personatge. En els meus primers records de la sala de casa meva ja hi apareix aquella escultureta petita d'un pallasso mig calb amb un vestit lila (ja sé que en relaitat era vermella, però la de casa meva és lila, sí!) ben ajustat. I sempre m'han explicat: era un dels millors pallassos del món!

No l'he escollit perquè m'hi senti identificada. A part de compartir el seu cognom, en poca cosa m'assemblo a ell. Potser en que sóc una persona sèria que em transformo quan faig comèdia o quan faig... EL PALLASSO.

Suposo que comparteixo amb ell la idea de treballar d'una cosa que em motivi molt i que estigui molt a gust fent-la, tot i que em sembla que ell va saber triar millor el camí, o almenys la va encertar més que jo.

valors positius:

Es dedica al que per mi és un dels oficis més admirables del món. I a més, era realment boníssim. En els seus espectacles poques vegades prenia el protagonisme la paraula, així que per mitjà de la mímica i les onomatopeies podia arribar a tots els públics. La capacitat d'adoptar personatges només amb el seu cos (com Carlotta Rivello) és impressionant.

Se n'explica una anècdota que em demostra fins a quin punt Charlie Rivel coneixia la naturalesa dels nens i la tendresa que desprenia. No n'he trobat imatges, així que l'explico: Quan Rivel acabava de sortir a l'escenari per començar una actuació, un nen molt petit entre el públic que segurament veia per primera vegada un pallasso, va arrancar a plorar desconsoladament. El nen no parava i Charlie no veia el moment de començar, així que es va apropar al nen per mirar de consolar-lo. Però en veure que s'acostava, la criatura encara es va espantar més i va començar a xisclar i plorar desesperadament. Charlie Rivel no sabia com podia fer que deixés de plorar sense espantar-lo, així que es va dirigir cap al centre de l'escenari i es va posar a fer veure que plorava deconsoladament ell també. En veure que el pallasso també plorava com ell, el xiquet va anar passant a somicar fins que va callar. Llavors, Rivel se li va tornar a acostar i davant la sorpresa de tothom, el petit es va treure el xumet i li va posar a la boca. Charli Rivel el va acceptar amb una rialla. (aquest xumet es conserva al Museu Charlie Rivel de Cubelles).

defectes

(parlo del personantge de la pel·lícula, ja que no coneixo suficient l'autèntic!)

Per mi, no negar-se a actuar davant el Führer pot ser covard, tot i que sé que, jugant-s'hi la vida, jo hauria fet el mateix. Acabar com més ràpid millor i marxar d'allí per no tornar-hi mai més.

si m'introduïs a la història, qui seria?

Per manera d'actuar davant la situació, en Charlie Rivel, segur. Quan hagu´s exauit tota possibilitat d'escapar o anul·lar les actuacions, intentaria acabar amb tot allò tan ràpid com fos possible per salvar el meus (la família també era retinguda a Berlín) i a mi, intentant no comprometre a ningú i dissipar els meus companys pallassos de jugar-se el coll.

Què ha aportat a la humanitat?

Molts somriures, rialles i carcajades! (L'essència de l'alegria)

La comunicació sense paraules. Tothom en aquest món riu (ni que sigui una miqueta).

Què es mereix?

Que es recopilin totes les pel·lícules personals d'espectadors per poder-les restaurar i digitalitzar per seguir perpetuant el seu art. Perquè les noves generacions en puguin seguir gaudint.

Ser recordat com un dels millors.

Voleu RIURE una mica? (vídeo del número a la mitja part d'Eurovisión de 1973)

Batman per una inexperta

El tema d’aquesta setmana era fer un anàlisi d’un súperheroi. A mi aquest gènere no em motiva gens (quan dic gens, vull dir que no m‘he llegit un sol còmic de súperherois en tota la vida, ni tan sols he vist les sèries i pel·lícules d’Spiderman, Batman, Superman, l’Increïble Hulk o Els Quatre fantàstics, ni cap de totes les altres que hauran adaptat al cinema). Així que es podria dir que la meva cultura sobre superherois és gairebé nul·la.

Com que si em posés a buscar informació, l’únic que faria és vomitar part de tot el que he processat d’anàlisis i reflexions d’altres persones, oferiré l’únic punt de vista que em veig capaç d’aportar: anàlisi de l’estètica d’un superheroi (fet per una persona que no en té ni idea).

I el súperheroi que he triat és Batman, perquè dels que he anomenat (gairebé tots els que conec) és del que en tinc menys informació. No sé si quan es treu la disfressa (se la treu alguna vegada?) és una persona corrent, no sé si té feina o família, no sé si té súperpoders ni quins són, i ni tan sols estic segura de que sigui “bo” (vaja, que pretengui salvar el món), tot i que sospito que sí perquè al posar superhéroes al Google m’ha aparegut en bastants fotografies. L’única cosa que sé d’ell és que té un fidel acompanyant que es diu Robin, i que està molt relacionat amb els ratpenats, que són per ell com una mena de símbol. Així que cap seguidor de Batman se m’enfadi, és un anàlisi totalment subjectiu i sense cap base documental.

Així doncs, de bones a primeres i veient la pinta que fa, no sembla pas un súperheroi, jo més aviat el pintaria com el dolent de la pel·lícula. On s’ha vist un superheroi que vesteixi tot de negre i gris? No són els colors que transmetin l’esperança al món, que diguem. El creador de Superman almenys va triar colors molt més brillants. Suposo que la vestimenta vol recordar a un ratpenat. Negre, pelut i petit, viu en coves i en els llocs més tenebrosos que poden passar per una ment infantil. No és un animal precisament alegre per identificar-s’hi.

Centrem-nos en la caputxa: a no ser que Batman es transformi en un ratpenat quan li toqui la llum (això m’explicaria moltes coses), aquesta identificació tan bèstia de les dues orelles i la cara tapada fins la boca em sembla molt exagerada, i més amb un animal que té fama de tant lúgubre, cosa que em porta a pensar que el caràcter de qui s’amaga sota la disfressa no deu ser ni massa alegre, ni massa amant de l’aire lliure i la companyia. D’altra banda que dugui gairebé tota la cara tapada deu correspondre a la necessitat del superheroi d’amagar la seva identitat. Per seguir portant una vida “normal” quan no està de servei? No me’n fa la pinta. Potser m’encaixaria més que s’hagués d’amagar d’algú o d’alguna cosa del seu passat.

Els únics tocs de color de la disfressa són el fons de la insígnia que porta al pit i el cinturó, tots dos grocs o daurats. El primer em fa pensar un cop més en l’exagerada importància que es dóna la insígnia (i identificació) del ratpenat. Al cinturó... no li veig massa utilitat a no ser que amagui armes secretes. La part de baix de la disfressa són unes malles grises (les malles no cauen!) i per si fos poc, ja van subjectades amb els típics calçotets per sobre dels pantalons que ens indiquen que es tracta d’un superheroi (qui devia ser el primer atrevit que va dotar d’aquesta magnífica combinació la seva creació?).

El calçat són unes botes negres semblants a les dels militars, adequades pels salts i bots que imagino que li deuen tocar fer a cada historieta. El que em té més intrigada: la capa. Batman vola? Si és així ja ho tinc tot aclarit (tot i que, esparracada d’aquesta manera, ens segueix conduint a la imatge de ratpenat). Si no és així, no entenc la seva utilitat, ja que molta pinta d’abrigar no té. Suposem que Batman deu volar!

De Batman de moment no sabem ni si és atractiu, ni si té algunes cicatrius a la cara que amaga amb la caputxa, ni si té una mirada dolça o el color del seus cabells. Ni tan sols podríem identificar-lo per les mans (deu tenir mans de pianista? O ben molsudetes?) perquè les porta cobertes amb guants. L’única part que queda al descobert és la boca, cosa que em fa pensar que aquest bon home té moltes coses a dir, i que els diàlegs són importants en la seva història. L’única cos que sabem fel físic de Batman és que està molt musculat (característica ineludible per la majoria de superherois), que indica que s’ha de valer del seu propi cos per a la lluita.

Seria divertit que algun seguidor de la sèrie que tingui totes les claus per a resoldre les meves preguntes i dubtes, me les expliqués i em digués en què he encertat (si és que n’he encertat alguna) i on me n’he anat totalment de l’olla.

En definitiva, que tot i l’aire de misteri que se’n desprèn, no és la imatge que em vindria al cap d’algú que vol salvar la humanitat. Potser en aquesta mateixa idea rau el seu èxit.